Segona Guerra Civil romana

Segona Guerra Civil romana

Guerres civils romanes
Tipus	guerra civil
Data	10 de gener del 49 aC – 17 de març del 45 aC
Lloc	República Romana: Europa, Àfrica i Àsia
Causa	pas del Rubicó
Resultat	Victorià cesariana. Derrota progressiva de la facció pompeiana.
Bàndols
República de Roma (Cesarians) República de Roma (Pompeians)
Comandants
Gai Juli Cèsar, Marc Antoni, Gneu Domici Calví, Gai Escriboni Curió†, Aulus Gabini†, Quint Fabi Màxim, Gai Canini Rèbil, Gai Didi, Gai Asini Pol·lió, Quint Fufi Calè, Publi Vatini, Boccus II Gneu Pompeu Magne†, Tit Labiè†, Marc Calpurni Bíbul†, Metel Escipió†, Cató d'Útica†, Gneu Pompeu el Jove†, Sext Pompeu, Marc Juni Brutus, Juba I de Numídia†, Publi Ati Var†, Luci Afrani, Marc Claudi Marcel

La Segona Guerra Civil romana va ser un conflicte militar lliurat entre el 49 aC i el 45 aC, protagonitzat per l'enfrontament de Juli Cèsar amb la facció tradicionalista i conservadora del senat liderada militarment per Gneu Pompeu Magne. La guerra va acabar amb la derrota de la facció dels pompeians i l'ascens definitiu de Cèsar al poder absolut com a dictador romà.

Els enemics de Cèsar, influïts per Marc Porci Cató el Jove, van intentar destruir-lo políticament a causa de la seva creixent popularitat entre la plebs i l'augment del seu poder amb les victòries a la guerra de les Gàl·lies. Van intentar arrabassar-li el governa de les Gàl·lies, per jutjar-lo, desencadenant una greu crisi política que va inundar de violència política els carrers de Roma.

L'any 50 aC el senat romà va votar una moció perquè Cèsar abandonés el càrrec de governador. Marc Antoni, amb el poder que li atorgava ser tribú de la plebs, va vetar la proposta i va evitar que es transformés en llei. Després d'aquesta votació es va iniciar una violenta persecució dels cesaristes afavorida per la facció conservadora. Antoni va abandonar Roma davant del perill de ser assassinat. Sense l'oposició d'Antoni, el senat romà va declarar l'estat d'emergència i va concedir a Pompeu poders excepcionals. Cèsar va respondre amb el cèlebre creuament amb les seves tropes del riu Rubicó, en direcció a Itàlia, donant així inici a la guerra civil.

Cèsar va travessar ràpidament Itàlia i va sorprendre els constitucionalistes i Pompeu. Davant de la falta de preparació i de tropes Pompeu va abandonar Roma, dirigint-se a Brundísium al sud d'Itàlia on va embarcar cap a Grècia a fi d'incrementar les seves forces. Cèsar va perseguir Pompeu però no va poder atrapar-lo, com que va reeixir creuar la mar Adriàtica amb el seu exèrcit i desenes de senadors. En menys d'un mes, i a marxes forçades, Cèsar va arribar a Hispània, on va derrotar les legions fidels a Pompeu en la batalla d'Ilerda. Després d'aquesta victòria Cèsar torna a Itàlia i travessa la mar Adriàtica per fer front a Pompeu a Grècia. Després de ser derrotat en la batalla de Dirràquium, Cèsar derrota Pompeu en la Batalla de Farsàlia, amb una aclaparadora victòria. Pompeu fuig cap a Egipte on intenta trobar aliats però és assassinat. Posteriorment, Cèsar derrota Cató el Jove a Tapsos, i finalment els fills de Pompeu i Tit Labiè a Hispània, en la Batalla de Munda, cosa que posa fi a la guerra civil i a la facció pompeiana, encara que Sext Pompeu Pius continuaria amb la resistència a Sicília.